Història

Història de les primeres construccions

Les estructures de pedra seca són el testimoni de la construcció del paisatge. Del fons de vall fins als colls més alts, les diferents tipologies d’edificis i l’organització dels espais definits pels conjunts arquitectònics il·lustren les mutacions successives de l’economia andorrana. El seu estudi lliura les claus per llegir aquesta llarga evolució.

L’arquitectura en pedra seca, tècnica de construcció basada a emprar de lligam res més que la força de gravetat de les pedres, és omnipresent en la configuració del paisatge agropecuari de les valls d’Andorra. Així i tot, tradicionalment ni historiadors ni arqueòlegs li han prestat l’atenció que mereix. Fins fa poc, amb prou feines hom podia consultar una cartografia limitada o les notes d’excavacions difícilment extrapolables a estudis més generals. Per sort, tal desatenció sembla que arriba a la seva fi.

Vist que a Andorra no existeixen grans jaciments prehistòric excavats, els primers testimonis probables de l’ús de la pedra seca per construir unes feixes són els de la Feixa del Moro i del Carrer Llinàs 28 de Juberri (Sant Julià de Lòria), dos jaciments neolítics. Ara bé, no es pot negar amb certesa que aquests petits trams de mur s’hagin edificat posteriorment.

Amb la mateixa prudència cal tractar les dades relatives a l’hàbitat. Els primers testimonis, a l’Antuix a Engordany, o al Camp Vermell a Sant Julià de Lòria correspondrien amb la fi de l’edat del ferro i l’època antiga, i sembla que aquest tipus d’hàbitat hauria tingut continuïtat fins a l’alta Edat Mitjana.

A partir del període baix medieval, la confrontació de les dades documentals i les arqueològiques faciliten una lectura més àmplia de les evolucions. Ara bé, per assolir una correcta comprensió no s’ha de confondre l’antiguitat de la tècnica constructiva amb una pressuposada antiguitat de les restes visibles. A més, el fet d’ampliar el cultiu a unes zones marginals mitjançant les feixes de pedra seca no implica necessàriament que la població passés gana. Abans del sotrac de la pesta negra medieval, i, més tard, al segle XIX, els vessants es cobriren de murs perquè la població s’incrementava.

A la inversa, l’amargenament del fons de vall i de la mitja muntanya també va resultar del desenvolupament d’una activitat ramadera que impulsava la creació de nous territoris amb dedicació exclusiva. Durant el període modern, els dos factors es combinaren. Una part creixent de les millors terres es dedicava a l’herba i, de retruc, una part destacable de la terra agrícola s’havia de guanyar als marges. Aquesta evolució, visible a totes les parròquies, no reflecteix de cap manera una necessitat de supervivència. El paisatge que en va esdevenir il·lustra una elecció econòmica lucrativa. Amb la venda del bestiar a l’exterior de les valls, s’obtenien uns diners que permetien comprar el que ja no donava la terra d’Andorra.

En relació amb l’habitatge, a partir dels segles XII i XIII, la pedra s’utilitza per a la construcció de la totalitat dels paraments, si bé a fons de vall no sembla que la tècnica de la pedra seca fos el mètode més freqüent, com ho demostra l’ús de morter de fang a les construccions de la Roureda de la Margineda a Andorra la Vella (XII-XIV). Però, sí que era utilitzada per bastir els murs de marge i els camins, tal com es pot veure en aquest mateix jaciment, al Camp Vermell, a l’Hort de l’Església de La Massana o al Roc d’Enclar a Andorra la Vella. És molt probable que als sectors centrals, la configuració del territori nascuda a partir de l’edat mitjana, particularment la xarxa viària o algun parcel·lari especialitzat, hagi quedat fossilitzada en els segles posteriors.

A l’alta muntanya, aquest fenomen resulta encara més evident. Proliferen els establiments ramaders pels quals les estructures de pleta i l’hàbitat són sempre en pedra seca (Vall del Madriu-Perafita-Claror (VMPC), sector septentrional de la parròquia d’Ordino o sector oriental de la parròquia d’Encamp). El mateix passa a l’estadi montà on es documenta una tipologia d’assentaments similar als cortals d’època moderna i contemporània, consistent en petits agrupaments de cabanes i corrals o pletes, que a vegades disposen d’una xarxa de camins ben definida i un espai amargenat amb murs que podrien datar-se entre la baixa edat mitjana i l’alta edat moderna.

A partir del segle XVI i de forma successiva, dos moviments de fons s’evidencien. El primer correspon a un model ramader dedicat a la producció de carn ovina. A causa d’això, la producció de formatge minva i, en conseqüència, l’ús dels orris, entesos com a centres de producció de formatges, es redueix, però sense arribar a desaparèixer. L’edificació de noves estructures o el reaprofitament de les munyidores per comptar i guardar els ovins es combinava amb l’explotació dels esmentats orris.

El segon moviment és el desenvolupament de la ramaderia de bestiar gros (equins al XVIII i bovins a partir del darrer terç del segle XIX i inici del XX) a la mitja muntanya. El fet que aquest bestiar fos poc transhumant va incrementar fortament la necessitat d’herba hivernal. En aquest context, es va generar una reglamentació específica que diferenciava les terres dedicades als prats d’aquelles dedicades a conreus. Les parcel·les dedicades a l’herba, sovint irrigades, s’havien de cloure.

Les tanques i murs de pedra seca emprats per evitar la intrusió dels animals, que també s’utilitzaven per cloure terres agrícoles com closes i horts, són els elements destacats d’aquest paisatge. Ajuda a comprendre aquesta dada el fet que a inici del segle XX, més del 35% de la terra privada de fons de vall es dedicava a la producció d’herba.

Paral·lelament, a partir del segle XVIII, el desenvolupament de les fargues va generar l’edificació d’altres estructures en pedra seca (camins, carboneres, cabanes, etc.) que se sumaven a les construccions ramaderes i agrícoles. Avui dia, amb més de 1.700 estructures documentades, la VMPC és el lloc on millor s’aprecia aquesta evolució. S’han comptabilitzat 6,5 km de camins en desús, 6,5 km de recs i canals i uns 18 km de murs diversos, com ara tancaments de prats o terres i feixes. Majoritàriament concentrats en l’estret fons de vall, a partir de la cota 1.900 m, constitueixen un dels majors i més visibles testimonis de l’activitat humana.

Text: Abel Fortó i Olivier Codina